Odola

Odola
Jordi Rossinyol

PRESENTACIÓ: ÒPERA IN PROGRESS

Què fa moderna una Antígona? Situar-la a Nova York o en un escorxador? Fer-li cantar rap o hip-hop?  Odola significa “la sang” en basc, una al·lusió a una tragèdia de l’actualitat, en què la sang és present tant a les ferides obertes dels morts o mutilats com en els vincles de sang entre els membres dels dos bàndols. Però allò que fa moderna aquesta Antígona és el conflicte entre la realitat i la construcció verbal, entre el sentiment de la persona i la demagògia del sistema.


La música d’Odola ha estat concebuda com el desenvolupament de diferents microcosmos. Podria entendre’s com el mateix procés que s’adopta en aquella pintura, que a més dels tons i de les formes, es preocupa per les textures que van deixant les diverses capes de pinzellades. Tanmateix, amb una partitura prou lliure perquè les noves mans que la interpretin la segueixin transformant amb contínua intensitat. Algú podria pensar que el control de matisos d’aquesta partitura és excessiu ja que redueix el camp de la interpretació, però ben mirat obre una via factible: una mena d’invitació a un espai sonor del qual difícilment podrem sortir. Tot i treballar amb construccions molt allunyades, John Cage no ens abandona. La idea de fons és representar un petit univers a base d’instants mínims, la imatge d’un ésser viu. Què més propi per a la contradicció d’Antígona entre l’impuls vital, el sentiment i la raó?

En enfrontar-se a una obra com aquesta,de dimensió superior a l’habitual de concert, el compositor va sentir la necessitat de pensar la partitura amb una certa verticalitat per arribar a crear trames d’una complexitat que generalment el format de cambra no permet. Així, el cor ajuda a diversificar els personatges fent-ne ombres, miralls, desdoblant-lo, a més d’assumir el personatge col·lectiu del Senat, i alhora permet establir ponts entre els instruments i els cantants solistes, cosa que ens endinsa intermitentment en un escenari musical complex i equilibrat per representar la ment, ara contradictòria, ara clara i transparent.

Quan a la clàssica pregunta: “Bé, però al capdavall com sona?” respondrem, per acontentar els esperits escèptics, que es tracta de música amb un llenguatge del nostre temps, que alguns gosen dir-ne música estranya ficant-la en algun sac equívoc. Per descomptat, aquests crítics ràpids a què al·ludim hi estan convidats, i el comú de la gent també, no cal dir-ho.

Jordi Rossinyol

Composició i direcció musical: Jordi Rossinyol 
Idea, text i dramatització:  Albert Mestres

Sala Beckett
22,23 i 24 de novembre 2007

Antígona: Montserrat Bertral (mezzo)

Edip: Xavier Ribera (baríton)

Actor: Víctor Alvaro 

 

Piano: Silvia Vidal    

Percussió: Pilar Subirà    

Violoncel: Elisabetta Renzi

Violí: Joan Morera   

 

Producció Executiva:  Montse Herrera (Acteon) 

Coproducció: ACTEON, FOBNC

Col·laboració: Sala Beckett

SALA DE PREMSA