LA CUZZONI, Esperpent d´una Veu

LA CUZZONI, Esperpent d´una Veu
Augustí Charles

Presentació

La carrera fulgurant de Francesca Cuzzoni comença quan Händel la descobreix i la incorpora a la Royal Academy of Music. El seu talent i el seu caràcter la converteixen en una diva llegendària, tot i que la veritable fama a Europa li arriba el 1727 quan enmig d’una funció al King’s Theatre de Londres, es baralla amb Faustina Bordoni.


El seu estil de vida luxós l’endeuta fins al punt d’acabar entre reixes en dues ocasions. La Cuzzoni d’Agustí Charles i Marc Rosich és una òpera de contingut dramàtic; un retrat cruel i vehement d’aquesta vella glòria escurada que retorna a Londres per donar un concert benèfic… però, benèfic per a qui?

LA CUZZONI per MARC ROSICH

La meva malaltissa fascinació per l’òpera sempre ha estat unida a un sentiment d’incredulitat davant l’absurd artifici que per a mi representa aquesta art, suma de tantes arts en estranya alquímia. És lògic, doncs, que quan el Festival em va fer l’encàrrec d’un llibret pensés a retre un homenatge al fabulós despropòsit que per a mi és l’òpera, aquest món on els drames arriben a bon o mal port a través d’exhibicions de virtuosisme vocal i on les passions extremes, més pròpies del serial televisiu, es tornen nobles empeses per la música.


Feia temps que pel cap, sempre ple de pardals handelians, em rondava la idea de dedicar una peça a una de les muses del mestre barroc, La Cuzzoni, una diva de biografia histriònica i final antològicament decadent, és a dir, tot un monstre, un personatge ple de possibilitats per ser el protagonista de tota una òpera. No es tractava, però, de fer-ne una lectura historicista, ni des del punt de vista de la música ni des del de la dramatúrgia. Al contrari, el que ens va acabar interessant, tant a mi com a l’Agustí Charles, responsable de la partitura, era oferir una mirada irònica a les estrictes formes barroques des dels llenguatges d’avui. La música de l’Agustí ha estat cabdal a l’hora d’insuflar ritme i vida al món decadent que s’esbossava en les pàgines del llibret, aconseguint extreure d’una formació reduïda (un quartet de corda i tres cantants) força dramàtica i contrastos sonors fins a l’extenuació. De manera que les esporàdiques cites a Händel naveguen, estranyades, dins una desafiant partitura que, per a mi, és un frondós bosc d’estimulants notacions.


Que al final de la història La Cuzzoni hagi estat “apadrinada” per l’equip artístic de l’Staatstheater Darmstadt no és sinó un al·licient afegit en un projecte que, tant per a l’Agustí com per a mi, ha estat un repte dels grans, ja que al cap i a la fi és la nostra primera aproximació a la creació total d’una òpera de nova fornada, el primer cop que tastem els fruits d’aquesta misteriosa alquímia entre text, escena i música.

Música: Agustí Charles
Llibret: Marc Rosich

L´AUDITORI  / Sala Tete Montoliu 
9 i 10 de novembre 2007 

Direcció musical: Tobias Engeli
Direcció escènica: Alfonso Romero

Interpreten: Solistes del Staatstheater Darmstadt, Alemanya

La Cuzzoni gran: Gerson Luiz Sales (contratenor)
La Cuzzoni jove: Sonja Gerlach (soprano)
Charles Burney: Werner Volker Meyer (baríton)

Escenografia: Inna Wöllert
Vestuari: José Manuel Vázquez
Dramatúrgia: Karin Dietrich

Foto: Ignacio Garcia

Producció: Staatstheater Darmstadt 

Coproducció: L´auditori i FOB NC

En col.laboració amb: institit ramon llull

Am el suport del: Goethe-Institut Barcelona i Lufthansa 

 

 

SALA DE PREMSA