Esquizofrènia

ARGUMENT

Angústies ha patit un estrany desdoblament: un dia se li va desprendre la seva careta social i ara, convertida en una diva que canta, competeix amb ella mateixa per veure qui és més real.

Per altra banda, el cínic d’Ever (a qui li agrada pecar com a pocs), també s’ha desdoblat i és perseguit pel seu altre jo: l’estricte Pare Severià.

ESQUIZOFRÈNIA

Barreja el teatre de text amb l’òpera en un entretingut “thriller” psicològic acompanyat per una orquestra de cambra.

És el cinquè muntatge que estrena Eduardo Diago sota la premissa d’unir text i música en clau d’humor, evitant el musical americà com a referent. Un exemple és Cecilio in Memoriam (comèdia fúnebre d’Eduardo Diago), que des de la seva estrena al Teatre Malic, ha recorregut Catalunya, gran part de l’Estat espanyol i Portugal, a més, de participar en diversos festivals.

La relació entre música i paraula és explorada a Esquizofrènia en tots els seus matisos. Dels quatre personatges, Angui (soprano) representa el gènere operístic, així com el mossèn Severià (baríton-baix) representa la cantata-oratori; per altra banda l’alter-ego de Severià, Ever, és un actor cantant que s’apropa al teatre musical i, per últim, Angústias (actriu), amb el seu discurs nu de sons, es contraposa a la soprano.

L’orquestra d’Esquizofrènia (representada per clarinet, fagot, trompa, violí, violoncel i percussió), a voltes es limita a recolzar el cant, d’altres suggereix o enriqueix escenes sense text apropant-se a la banda sonora d’una pel·lícula muda.

El seu discurs no renega de cap tècnica compositiva i és per això que la música coqueteja tant amb passatges tonals com atonals, música modal, etc. Tractant sempre d’evitar l’hermetisme i potenciant la química entre l’espectador i l’escena.