Esquizofrènia

ARGUMENT

Angústies ha patit un extrany desdoblament: un dia se li va desprendre la seva careta social i ara, convertida en una diva que canta, competeix amb ella per veure qui és més real.

Per altra banda, el cínic d´Ever (a qui li agrada pecar com a pocs), també s’ha desdoblat i és persseguit pel seu altre jo: l´estricte Pare Severià.

ESQUIZOFRÈNIA

Barreja el teatre de text amb l´òpera en un entretingut “triller” psicològic acompanyat per una orquestra de cambra.

És el cinquè muntatge que estrena Eduardo Diago sota la premisa d´unir text i música en clau d’humor, evitant el musical americà com a referent. Un exemple és “Cecilio in memoriam“ ( comèdia fúnebre d´Eduardo Diago), que des de la seva estrena al Teatre Malic, ha recorregut Catalunya, gran part de l´estat Espanyol i Portugal, a més, de participar en diversos festivals.

La relació entre música i paraula és explorada a Esquizofrènia, en tots els seus matisos. Dels quatre personatges, Angui (soprano) representa el gènere operístic, així com el mossèn Severìa (baríton-baix)representa la cantata-oratori; per altra banda l´alter-ego de Severià, Ever, és un actor cantant que s’apropa al teatre musical i, per últim, Angústias (actriu), amb el seu discurs nu de sons, es contraposa a la soprano.

L´orquestra d´Esquizofrènia (representada per clarinet, fagot,trompa, violí, violoncel i percussió), a voltes es limita a recolzar el cant, d´altres sugereix o enriqueix escenes sense text apropant-se a la banda sonora d´una pel·lícula muda.

El seu discurs no renega de cap tècnica compositiva i és per això que la música coqueteja tant amb passatges tonals com atonals, música modal etc. Tractant sempre d´evitar l´hermetisme i potenciant la química entre l´espectador i l´escena.